COM SER ANTINACIONALISTA I NO MORIR EN L’INTENT

asseveració amb la qual Rousseau dóna inici el seu Contracte Social, «l’home ha nascut lliure i, no obstant això, per tot arreu es troba encadenat». Ja es veu que hi ha una contradicció entre el naixement i la vida. Després de l’acte pel qual som donats a llum, resulta que les coses es torcen fins el punt d’adquirir una significació antitètica. No hauria de ser així, és clar.
La nouvinguda hereva al tron del Regne d’Espanya ha nascut també lliure, i després de set dies de vida es mostra «com tots els bebès», en paraules de son pare el Príncep. Com tots els bebès, doncs, «menja molt bé i dorm molt». Tinc uns quants amics per als quals la felicitat consisteix justament en això, seguir essent bebè. Però fins i tot l’ (la) hereva està ja encadenada, en el seu cas al tron. És clar que hi pot haver cadenes pitjors, però aquí no se salva ningú, i sembla difícil lliurar-se de ser investit amb alguna categorització que no suposi en encadenament. La futura hereva té ja marcada la seva sortida professional, serà, si res no ho impedeix, regne, i això serà així al marge de la seva futura voluntat. De totes maneres és l’únic ofici que li permetrà viure sempre en fase de nounada, menjar molt bé i dormir molt, però fins i tot tan venturós destí pot ser una cadena.
Si fins i tot els cadells de les famílies coronades són encadenats just acabats de néixer, que no serà dels fills dels plebeus. D’entrada qualsevol nouvingut al món dels vius rebrà les primeres investidures. Segons siguin les seves variants fisiològiques se li adjudicaran un sexe i una raça. Després vindran les investidures pròpies de les variants socials: una família, una classe, una nació, una religió... El procés educatiu que caurà sobre el bebè el portarà a assumir les diverses investidures per al seu torn estar en disposició de reproduir-les i garantir així la perpetuació de la societat que l’ha engendrat. Si unim tot això als caràcters genètics heretats, el nassarret de la padrina, els ullets de papà... idò poc marge li resta per exercir la lliure elecció al pobre nounat. De la reeixida assumpció de tot aquest conjunt de circumstàncies en dependrà el comportament, la desimboltura i la competència al món, on serà reconeguda per la seva raça, el seu sexe, la seva família, la seva classe, la seva nació... Tot està, doncs, previst. Anomenar-li vida a aquest procés és un abús del llenguatge.
Un procés d’alliberament d’aquests destins consistiria a desfabricar-se per després intentar decidir què fer amb el que quedi, si queda res, i intentar inventar-se o decidir tornar a recuperar la cosa fabricada, que tot pot ser; però sense la possibilitat d’establir una distància respecte del que amb un han fet no hi ha manera d’alliberar-se del destí traçat. Tot aquell que intenti fer passar com a «natural» l’assumpció de les categories amb les quals se’ns fabrica està evitant la possibilitat d’exercir la llibertat. Sol passar que en pensar què fer amb la fabricació que han fet d’un es porti la reflexió vers el sentit d’aqueix mateix procés productiu que fa de nosaltres mercaderies carregades d’ideologia. Pensar que se sobreviu a l’assumpció d’aqueixes categories és una ingenuïtat perniciosa, perquè després un acaba pensant que tothom pot també sobreviure i fer extensiu el procés. Res de més espuri. No es pot tenir raça i no ser racista, de la mateixa manera que no es pot deixar de ser racista sense renunciar a pertànyer a una raça. Com deixar de ser masclista i seguir essent mascle? Per què servirà tenir raça si no es pot ser racista?
Pot donar-se el cas que un es trobi a gust amb la classificació que li ha caigut, i no estigui d’acord amb pertànyer a la raça blanca sense que amb això signifiqui que sigui negre, i lluiti intrèpidament perquè es reconegui una nova raça, la que suposadament coincideix amb la seva peculiaritat, que per altra banda ha estat negada amb animadversió des de la nit dels temps en un continuat afrontament històric que només ha permès viure alguns moments efímers de felicitat en el reconeixement de la peculiaritat racial. Si qualcú portador d’aquestes peculiaritats de la raça no reconeguda es nega a assumir aquests criteris reivindicatius, succeeix aleshores que se li aplica l’argument sinistre COM SER ANTINACIONALISTA I NO MORIR EN L’INTENT
que tant furor i èxit va assolir al llarg del segle XX, i se li dirà que fa el joc, objectivament, a la raça dominant, que no deixa d’obrir-se pas al reconeixement de les arrels racials de les minories. Si aquest membre díscol de la raça minoritària s’entossudeix a insistir que millor prescindir de les races que fabricar-ne altres, se li dirà, en el millor i comprensiu dels casos, que d’acord, però primer cal una nova raça i després ja es lluitarà perquè desapareguin totes. A això se li diu realisme polític.
Amb qualsevol d’aquestes categories a les quals hem al·ludit abans pot aplicar-se un exemple semblant, però per no cansar ni irritar en excés un eventual lector ens limitarem a citar una paràbola. Suposem que en una muntanya màgica, com ara Montserrat, apareixen els vestigis d’un culte propi del lloc anterior a l’arribada colonitzadora i imperial de la religió cristiana. A partir d’aquí s’organitza un moviment reivindicador de la nova religió com a portadora de la peculiaritat específica dels habitants haguts i per haver al lloc, i consegüentment es denuncia el caràcter avassallador i imperial del cristianisme. Si qualcú de l’indret no s’apuntés al moviment religiós autòcton seria de bell nou titllat de ser objectivament col·laborador del cristianisme. De res no li serviria al desafecte argüir que està en contra de les religions. Ja quedaran totes abolides en el futur, mentrestant cal lluitar perquè es reconegui la pròpia.
Aquests processos de reconeixement de noves races, religions, nacions... no fan més que apuntalar i enrobustir la categoria mateixa de torn. Discutir si Catalunya és una nació és com discutir si els pèl-rojos són una raça. Afirmar que no hi ha més nació que Espanya és insistir que no hi ha més raça que la blanca, que pot ser considerada com a raça de races, així com Espanya és nació de nacions. Per què voldrà un ser blanc? Per què voldrà un ser espanyol? La construcció, la fabricació, de races, de sexes, de nacions és un desbarat que només adquireix sentit des d’una lògica de la dominació en virtut de la qual la vida sigui un procés d’identitats que comença amb la fabricació de bebès reproductors de les investidures pròpies de la societat i el règim polític vigent, que adquireix el seu apogeu amb el carnet d’identitat i la seva culminació amb la làpida, on l’eufemisme deixa pas a allò que finalment es mostra com a definitiu: «Ací jau...». No podríem enterrar els morts sense la seva identitat, no podríem enterrar els vius sense el seu sexe, la seva raça, la seva nacionalitat, la seva religió... Si hi ha Estats serà necessari saber a qui governa cadascun, sobre quin territori exerceix la jurisdicció, i no n’hi ha prou, pel que podem veure, que es tracti d’un grup més o menys aleatori, cal relligar-lo amb un conjunt de marques definitòries, identitàries, amb les quals es distingeixi de la resta de grups i no admetre més domini que el suposat com propi. A mon fill només li pec jo, diu el pare, diu la Pàtria. Cal marcar el ramat amb la marca registrada del propietari del ranxo. Però per amagar el clar factor de propietat per part del poder pel que fa al seu poble, cada cap de bestiar ha de demanar, lluitar, exigir de motu proprio tenir la marca de foc identitària a les seves anques, però no qualsevol marca, sinó la pròpia, la que tenien o haurien d’haver tingut els seus ancestres, els que amb els seus cadàvers femen la sagrada terra, la terra de la nació, la terra dels morts, la que està esperant els nous caps de bestiar. Allò que pogués ser una imposició ha de convertir-se en un desig de cadascun dels membres del ramat, del poble, de la terra convertida en un estable, amb el seu ramader, és a dir, aquell que guanya amb el comerç del ramat, al capdavant.
Negar aquests processos i aspirar a no morir en l’intent és justament del que es tracta, de tuer le cadavre, que deien els surrealistes als anys vint. Aspirar a viure negant la mort és l’única manera d’evitar acabar esbufegant i buscant l’èxtasi de ser reconegut com a cap de bestiar propi d’un amo legítim.
Ignasi de Llorens
http://www.estelnegre.org/butlleti