Anarquismo y cuestión nacional

Bones, el text que poso a continuació és el pròleg del llibre "La Revolta dels Quixots" escrit per Oriol Malló el 1997. És una biografia de Domingo Ibars Joanies, un anarquista català. Us el recomano.

El fet de penjar-lo però, ve motivat pels debats que estem mantinguent en aquest apartat de la pàgina: anarquisme i qüestió nacional. M'ha semblat útil pq el text posa a cadascú al seu lloc... a més, ajuda a entendre l'aversió que té certa gent catalana vers l'anarquisme.

"Havia mort Don Quijote, crèieu, amb l’armada invencible i insensata que els cuirassats americans van enfonsar el 20 de juny de 1898 a Santiago de Cuba. S’havia reencarnat Don Quijote, ens dèieu, en el geni maligne de La Falange i els seus aliats que la volien “antes roja que rota”. S’havia propagat la febre de Don Quijote, qui no ho veia!!, per les escoles de la postguerra com si es tractés d’una doctrina de la hispanitat. I estàveu finalment tranquils, perquè amb la mala premsa que Franco, el vostre alliberador, duia a sobre, tard o d’hora El Cid, Don Quijote i el Caudillo acabarien al mateix femer del passat-que-no-ha-de-tornar. I així podríeu cridar d’una vegada: Don Quijote ha mort!! Visca Catalunya!! I sembla, benvolguts dòrsides, que anàveu errats. Està moribund però encara té paraules: Don Quijote, cavaller universal i castís, filòsof ibèric, consciència en moviment, criatura d’Unamuno, croat de la llibertat, ell, Don Quijote de La Mancha ha tornat. I sembla que és català i fins i tot anarquista. Es diu Domingo Ibars Joanies i s’està a la seva cova, unes golfes humides del carrer de la Lleona, connectat a una bombona d’oxigen, inhalant cortisona cada dues hores per reescalfar els seus pulmons derrotats per la tuberculosi. El teniu allà, arrecerat al llit, pendent dels antibiòtics, pintant cares d’horror i d’amor al seu cavallet d’artista i contant a una gravadora anònima la seva vida de Quixot des que el maig de 1937 va prendre una pistola i no va deixar-la fins que els soldats del Generalísimo van enganxar-lo, tretze anys després, i el van enterrar a les seves presons. Ja ho veieu, excelsos doctors, Don Quijote és anarquista, maquis, faiero, desnudista, i sentimental. És un nano de les Juventuts Llibertàries, direu vosaltres, que va llegir massa llibres dolents i no va saber tornar a casa, a casa nostra, que és com s’ha de dir la pàtria castrada. Potser sí que és foll però no està boig. És un fill de l’Escola Moderna, menjacapellans i croat de l’acràcia, cert, però no és l’assassí incontrolat, aquell faifalangista que va cremar l’oasi català i mereixia la mort. L’ingenioso hidalgo del Poble Nou no podia disparar al cap del Generalísimo perquè tenia por de ferir els nens que l’envoltaven. I això distingeix, prohoms eminents, els Quixots dels terroristes.

Però vosaltres us negueu a entendre les subtileses d’aquests il.luminats, d’aquests Quixots que també van desfer Catalunya, i no sabreu mai per què caram reia en Domingo cada cop que burlava les patrulles de frontera i quina llibertat pot tenir aquell que sempre està a punt de perdre-la. Sigueu sincers si encara podeu: us neguitegen els Quixots de l’Ideal, aquesta generació de cavallers sense cavall enterrats al Camp de la Bota o resignats a la pensió de guerra, i ja que sempre sabeu què cal fer amb els casos difícils, heu inventat un anarquisme català a la mida, sense herois ni Quixots: un tros de Layret i una mica se Seguí, una polzada de trentisme i un pessic de col.lectivitzacions, i un airet de maquis de muntanya. I propagueu aquesta mitja veritat que cualla tan bé entre la gent senzilla: els moderats de la CNT i els violents de la FAI, el màrtir Peiró i la xusma argentinomurciana, bons i dolents, i fruïu de la senyora de Vic explicant a TVE que els sants cremats a la plaça major van ser cremats per gent vinguda “de fora”. I llavors pregunteu, retòrics i eufòrics, ¿qui és més de fora que el Quijote del 36, l’anarquista foll, enemic de la terra i assassí de catalans? I aquí, benvolguts clercs del nacionalisme, us sortirà aquell no sé què de ràbia continguda que us brolla de ben endins. Crideu-ho fort d’una vegada perquè Franco us mati de nou tots els Quixots: el Quixotisme ens va fer perdre la guerra, el Quixotisme va destruir Catalunya, ells, els Quixots, eren els criminals que van destruir tot allò que estimàvem.

Ho proclamàveu a cada portada del vostre afable ¡Cu-Cut!: “Quan va venir Don Quijote el vam convidá a dinar. Y avui dia encara és l’hora que s’està a la taula menjant.” I heu equiparat falangistes i anarquistes, José Antonio i Durruti, balillas i incontrolats, com si la guerra fos només aquesta púrria, certament igual, i vosaltres no hi haguéssiu participat, verges immaculades, com si mai no haguéssiu sentit la necessitat que algú, encara que fos Franco, sobretot si era Franco, purifiqués aquesta Catalunya atacada d’un càncer maligne, maçònic i llibertari. Feu una mica de memòria. Recordeu els obrers anarquistes, gent de comarques, no pas tots de Múrcia. Quan no podíeu més, cridàveu el governador civil, el sindicat lliure, el dictador andalús, el representant d’Espanya que, dèieu, no servia per a res de bo però almenys imposava l’ordre. Us molestava, com us exasperava, que aquells morts de gana retardessin la instauració de la Ciutat Ideal. No sigueu tan avars. Els Quixots del pensament, els anarquistes de merda, també en tenien una, de Catalunya ideal, tan falsa i tan bella com la vostra, però ells no tindran Creu de Sant Jordi perquè, de cara al 2000, voleu estar segurs que els nens de la reforma aprenguin, com vaig fer-ho jo, que Don Quijote és mort i Unamuno és boig. Doncs bé, aquí teniu Don Quijote, ell és aquest llibre, i cada pàgina recorda que no morirà al vostre gust: Domingo Ibars Joanies, caballero andante de voramar, ciutadà de Barcelona, amic de Bakunin i de Max Stirner, de bullangues i revoltes, d’en Nietzche i d’en Dostoievski, de Monsegur i del gran Orient, sí, el Quixot català, Domingo Ibars Joanies, continua fidel a la Dama i proclama als quatre vents la lliçó dels Immortals:

“caballero soy, y caballero he de morir si place al Altísimo. Unos van por el ancho campo de la ambición soberbia, otros por el de la hipocresía engañosa, y algunos por el de la verdadera religión, pero yo, inclinando de mi estrella, voy por la angosta senda de la caballería andante, por cuyo ejercicio desprecio la hacienda, pero no la honra... Mis intenciones siempre las enderezo a buenos fines, que son de hacer bien a todos y mal a ninguno, si el que esto entiende, si el que esto obra, si el que desto trata merece ser llamado bobo, díganlo vuestras grandezas, Duque i Duquesa excelente”."